EL POLITIC AUTOCOMPLAENT

La classe política del nostre país és un clar exemple de despropòsits desnaturalitzats que arriben a convertir-se en fets consumats, dirigits a la projecció de la seva imatge i la pròpia complaença

Complaença: Sentiment pel qual una persona es complau per alguna cosa.


Cada vegada més, a costa de ser repetitius, actes que no deixen de ser com a mínim sorpresius, es tornen naturals en la tasca de la rutina diària i arriben a no immutar-se. La classe política del nostre país és un clar exemple de despropòsits desnaturalitzats que arriben a convertir-se en fets consumats, dirigits a la projecció de la seva imatge i la pròpia complaença. Sol tenim que repassar mentalment, a l'instant se'ns apareixen clars exemples d'això en l'àmbit nacional.

Des d'una empresa municipal com és l'empresa de transport municipal, s'imprimeixen mensualment 12.000 exemplars d'una revista pròpia
També en la política menor o d'encuny local existeixen aquests perfils. Persones que utilitzen tots els mitjans|medis que tenen al seu abast per a l'"autobombo "sense deixar de mirar-se el melic. Podríem fer una tesi sobre l'assumpte, buscar les motivacions o els objectius que tenen aquests "subjectes" però posarem millor un exemple:

A la ciutat de Tarragona, hi ha diverses publicacions diàries de caràcter generalista,
A la ciutat de Tarragona, hi ha diverses publicacions diàries de caràcter generalista, on en mesura major o menor tots els partits polítics troben els seus buits per donar a conèixer les seves notes de premsa i informacions. S'imprimeixen també dos diaris gratuïts, que segueixen les mateixes pautes no escrites que les edicions dels diaris referits. També des del propi Ajuntament de Tarragona mensualment arriba a les llars dels ciutadans la Revista Tarragona Municipal, on el partit de torn en el govern de la ciutat, exposa els assoliments|èxits o polítiques, projectes i fins i tot esbossos sobre els seus idearis, amb apartats limitats i concrets, per a representants dels diversos grups municipals restants on expressen les seves penes. Temi a part són les televisions locals i supramunicipals. Tot l'anteriorment citat semblaria entrar en el corrent normalitzat d'una ciutat. Al seu entramat. En el seu sistema de canalització de la informació política cap als mitjans|medis i la seva relació amb la "classe" mal cridada política. El dubte o els "gests lletjos " los trobem quan des d'una empresa municipal del mateix ajuntament, com és l'empresa de transport municipal, s'imprimeixen mensualment 12.000 exemplars d'una revista pròpia a tot color amb el cost que això representa, amb un propòsit que se'ns escapa al principi. La primera pregunta que em faig és, quan ja existeixen altres plataformes per informar del mateix, quin interès real té aquest pamflet de cara a la ciutadania?. En el contingut podem trobar: preus de bitllets, nomenaments d'agents d'igualtat (o per simplificar: creació de nous càrrecs polítics), reportatges sobre congressos d'empreses de transport col·lectiu, oscil·lació mensual del nombre de viatgers (dues pàgines per explicar-lo) consum energètic de l'Emt. En tornar a repassar l'esmentada publicació se m'aclareix el dubte, l'objectiu és obvi, en el centre justament apareix una entrevista al Sr. Carles Castillo (president de l'EMT) de 4 pàgines. Pura estadística de 16 pàgines un 25% de la Revista dedicada a l'autobombo, el curiós de tot és que de 4 números|nombres editats en un 50% apareixen referències al Sr. Carles Castillo. Observació: En època de crisi no haurien de deixar de mirar-se el macos que són i destinar aquests diners públics en inversió per millorar el servei i no per a l'autocomplaença? .Seguramente el Sr. Castell té un concepte únic i molt personal del que ha de ser la política al servei dels ciutadans. Per aquest motiu se'ns mostra en una revista, la de l'empresa municipal que dirigeix, només perquè puguem delectar-nos amb tota l'amplitud que és mereixedor dels seus assoliments|èxits, les seves fotos i les seves visions de la ciutat, això sí, pagant tots el seu autocomplaciencia.