DESCOBRIR L'ENTORN

L’ imatge d’una Tarragona quasi desèrtica, envoltada per industries perilloses, on la possibilitat de trobar un espai natural proper és pràcticament impossible, és amb tota certesa l’ imatge que es té prefixada d’antuvi, de la Tarragona Moderna.

Al bell mig de la ciutat, com illes una mica asustades del seu entorn trobem pocs espais enjardinats, pocs parcs habilitats pel descans del sofriment diari, on a l’ombra de l’arbre puguem si més no somiar… del poc que ens queda, podríem fer una petita llista, per apropar-nos al nostre medi, per gaudir i aprendre a respectar l’entorn més pròxim al nucli urbá i que es troben ocults al coneixement de la majoria dels ciutadans.
EL BOSC DE LA MARQUESÀ, integrat dintre d’un pla especial de protecció als espais naturals , com a continuació de la platja llarga, es converteix en potser l’últim reducte on diferents especies de flora ( lliri de mar ) gaudeixen de refugi davant la possibilitat de la seva desaparició com espècie en perill d’extinció.
LES COVES DEL LORITO, tocant el barri de Sant Pere i Sant Pau, com espai geològic digne d’estudi i on una bona part de la nostra historia recent es troba present.
EL PONT DEL DIABLE, una de les zones més riques i de per sí més amplies, de contingut divers natural. En aquest espai, oblidat fins ara, Rafael Puig i Valls ( 1845-1920 ), vara crear un Jardí Botànic, a més de realitzar diverses activitats en aquest indret encaminades a la protecció de la figura de l’arbre, convertint-se en un precursor de l’educació ambiental dels nostres dies. Recentment per part de diverses instancies de la ciutat i presentat pel Departament de Promoció Econòmica, s’ha parlat d’un projecte de rehabilitació de la zona per a posteriori convertir-la en un parc “ecohistóric”, aquest podria ésser el reconeixement per part de la ciutat a una figura, la del naturalista i estudiós Puig i Valls, introductor i promotor de la Festa de l’Arbre al nostre país. Per tant la visió d’una Tarragona enquistada en la pobresa geològica, faunística o sense recursos naturals i per tant sense necessitat de dirigir esforços per la seva millora, deu ésser canviada per la de la recuperació de dignificació i aprofitament dels espais existents com a espais d’aprenentatge, per part dels nostres fills i com espais d’esbarjo per a la majoria, ja que es fa difícil respectar l’entorn o el medi On vivim si no el coneixem. D’aquesta manera totes aquelles actuacions que vagin dirigides a la dignificació de l’entorn natural més proper on hi vivim son en definitiva puntualitzacions de que anem cap a la direcció correcta.