Entrevista a Altafulla Ràdio

L'any vinent s'acompleixen 25 anys de pertanyer a la City League

CAP ELS CONTENIDORS GLOBALS

Ara visc al casc antic i la quisca ja no es deix resbalar per les parets, com d’antic. Es pot dir que sempre he estat vivint aquí. De vegades lentament, mentre tinc els ulls clucs, imatges familiars m’envolten, del passat puc recordar, aquelles nits d’estiu en que els veïns parlaven de balcó a balcó, de sobte, un enorme soroll ens envoltava i donava pas al camió fosc brut i rònec, el camió de la brossa, els operaris, recollien d’una a una totes aquelles bosses que estaven a terra, sempre alguna es trencava, o simplement d’altres estaven foradades, havien servit d’àpat, a tota una munió de visitants famèlics. Sucoses, regalimaven els carrers i les olors més impúdiques es destacaven per disgust de tothom.

Les coses canvien amb el pas del temps, fins i tot la recollida regular dels residus són més asèptics, des de casa nostra separem vidres, papers i plàstics dels components orgànics habituals, per desprès, dipositar-los als contenidors que per colors distingirem, blaus, grocs, verds... Tots ja formen part d’un paisatge necessari, un paisatge urbà, que mira per racionalitzar els seus recursos.. però aquest paisatge encara deu de canviar un xic més a fi d’arribar a un nivell òptim de reutilització. La recollida de piles i de llaunes, són els últims exponents d’això, els medicaments, els envasos i embalatges o la recollida d’olis fregits poden ésser els següents estris necessaris. Els contenidors d’aquesta manera formaran part important del mobiliari urbà habitual dels nostres carrers i places. Representants necessaris de la mateixa evolució dinàmica de la societat, una societat prepotent, que per fi, sembla que de mica en mica deix de mirar el seu melic per apropar-se al medi natural, que en definitiva es d’on varem sortir tots.

TORNEN ELS ORDENANCES.

La crisi actual està marcada per la degeneració a marxes forçades i destrucciò de l'ocupació existent, no obstant en aquest panorama poc prometedor sorgeixen iniciatives de creació d'ocupació, basades en models ja desapareguts i en la falta de temps de la nostra societat

Telegrums, des de Tarragona inicia a partir d'aquest mes el seu recorregut com empresa de nova creació. Reprenent la figura del recadero per a modernitzar-la i recolocarla novament en el mercat laboral. S'engloba dintre del sector de les empreses dedicades a la venda de temps,

Donant al concepte un nou impuls amb la creació del seu servei: Ordenança - Exprés, dirigit a Empreses i professionals.

Aquestes empreses han anat proliferant al llarg dels últims anys. Parlar de l'estrès i de les presses en la societat moderna s'ha convertit en un tòpic. De fet la falta de temps s'ha convertit en una constant per a moltíssimes persones. El factor diferenciador de Telegrums Tarragona pel que fa a la resta d'empreses dedicades a vendre temps, és la recuperació i la inclusió novament en el mercat Laboral de la Figura de l'Ordenança, pràcticament desapareguts com espècie de la majoria d'empreses.

Moltes són les empreses que en aquests temps prescindeixen de personal, pèro sovint les gestions a realitzar fora de l'enclavament fìsic segueixen sent les mateixes. Necesitant una ajuda puntual.

Telegrums Tarragona s'adapta a aquestes necessitats. Estant amb l'empresa sol quan sigui necessari, amb la rendibilitat i estalvi evident que genera en temps i diners.

Telegrums – Tarragona, no deixa de costat el sector dels particulars fent-se càrrec dels seus encàrrecs perquè el client pugui gestionar el seu temps per a dedicar-ho a coses més profitoses, per exemple el seu oci i la seva família , que en determinades labors poc gratificants com: fer cues interminables, passar la I.T.V. portar la correspondència, fer gestions en organismes oficials i les diverses administracions. Les possibilitats són infinites. No es tracta d'aconseguir el dia de 25 hores però si descarregar les tasques quotidianes en una tercera persona de confiança

LLUMS DE NIT

Les nou de la nit, puntualment a la llunyania a la calçada un reflex al terra em crida l'atenció, es tracta d'una plaga que lentament, en silenci però sense pausa ja es deixa veure en moltes interseccions de la nostra ciutat, són reflexos d'un altre món? Trucades|Crides a uns ulls invisibles perquè sàpiguen localitzar-nos?, No, en mirar millor, m'adono que són petits artefactes que senzillament captant la llum del dia, a la nit la tornen omplint els nostres carrers buits de llums de colors que codifiquen el seu particular Morse al vacio de l'obscuridad.
El cert és que aquests llums criden l'atenció, el cert també és que no compleixen cap servei per a la ciutadania, ja que en aquelles hores solen estar a casa, dormint, menjant o simplement cada qui en el seu.

En una època de crisi que d'un dia a l'altre l'ajuntament gasti una quantitat important d'euros en aparells de senyalització nocturna dels passos de vianants, quan els vianants simplement els trobes en l'horari de 8 a 20 hrs per la nostra ciutat

és d'un calibre tal que caldria felicitar al sesudo tècnic que els ha imposat fent-se'ls pagar de la seva butxaca, mai una inversió municipal no ha tingut menys raó de ser caldrà felicitar al comercial de la casa subministradora perquè estic convençut que seria capaç de vendre sorra a una tribu del desert del Sahara.
Pregunta: Qui ha autoritzat l'esmentada inversió, amb què motivació, com ha estat el seu cost en aquestes dates d'infelicitat per a molts.
Resposta: La resposta amic meu, simplement aquesta en el Vent....

UN SEGLE NO PASSA VOLAN

Digues-li naps, digues-li cols, però sovint em sentit, que quant es vol indicar un període llarg de temps , impossible de sobriure, quelcom indica que d’aquí a CENT ANYS TOTS CALBS i evidentment es així..cent anys, són cent anys i durant u període d’un segle hi poden succeir infinitat de coses.

Si mirem una mica endarrere, aquí mateix sense anar més lluny, veurem que des. de l’any 1.800 fins ara hem sofert revolucions, invasions, guerres i molt possiblement hauran passat dos generacions per sobre la blava superfície terrestre. Hem passat una guerra civil, per una grisa dictadura i ens trobem actualment amb una democràcia.. si més no, preocupada per el reciclatge de tot tipus de residus. Dintre d’aquestos, possiblement els més desconeguts són els plàstics, que s’emmascaren baix la mateixa denominació general, però que pertanyen a famílies diferents, els Pet, Pead, PVC, PEBD, són uns desconeguts. Una vegada separats, uns es poden reciclar i d’altres com el Polipropileno són plàstics no recicla bles ( s’utilitzen per a fabricar taps d’ampolles ). El poliestireno tampoc es recicla i el trobem als envasos que cobreixen les hamburgueses. L’impacte ambiental que es deriva del ùs d’aquestos plàstics es important , ja que tots aquells el.lements plàstics produïts són summament contaminants i la seva conservació com a residu sòlid pot arribar d’un segle a d’altre sense pràcticament cap modificació sustanciable. El que si sofreix una modificació sustanciable ha estat el Barri de Sant Salvador, un dels pocs espais verds de Tarragona, que ha vist com les excavadores de L’ INCASOL, preparen, desforestant, aprop de 450.000 m2 de superfície, la infraestructura necessària per a 901 habitatges més. Una de les preguntes que a priori caldria fer-se es potser si algú ha fet algun tipus d’estudi d’impacte ambiental a la zona ó si realment són necessàries aquestes vivendes en una de les poques zones privilegiades de pobre, rònega i desforestada ja de per sí TARRAGONA. Sabem que es desforestarà per tal de donar qualitat de vida, però si aquesta acció era inevitable, potser caldria portar a terme una reforestació de la mateixa mida en algun espai adient i proper a la zona.

RECUPERAR ESPAIS , FONT D'EQUILIBRI

Aproximadament Catalunya té aprop de dos milions de hc. De superfície forestal, on la presència de l’arbre es fa evident en més de la meitat. Ens trobem doncs a un país amb un entorn natural privilegiat.

La recuperació d’espais per a la seva transformació útil per a un públic en general, a més de contribuir a la defensa ( obligada si més no ) del medi, aporta nous recursos al lloc on es fa aquesta recuperació. Dintre del panorama de les recuperacions d’aquestos espais les actuacions a seguir son il•limitades. En zones rurals deprimides de nostre geografia son habituals l’ implantació de granjes escoles, o la potencialització del turisme rural, essent font d’ingressos, a més de potenciar una zona destinada a l’oblit. Altres actuacions abarquen l’aprofitament per a tot tipus d’activitats d’oci o de risc ( aventura ). També l’ utilització d’aquestos espais recuperats com infraestructura bàsica a l’hora d’impartir educació ambiental es evident. D’aquesta manera quan amb l’esforç que tot projecte derivat cap a una recuperació global de qualsevol entorn degradat, es fa públic no ens deixen de felicitar per l’iniciativa.Tarragona compte amb llocs variats i molt aprop del nucli urbà que de ben segur altres poblacions desitjarien per a elles, podríem parlar del Bosc de la Marquesa, espai inclòs en un futur ( no molt llunyà ), en un projecte per el seu rea condicionament i reutilització. Últimament en altres medis de comunicació la noticia de que la zona anomenada del Pont del Diable serà recuperada per a una futura utilització pública, son dos de les noticies més agradables que ens podríem trobar, ja que significaria que Tarragona de mica en mica es posa al nivell exigible que tots voldríem com a ciutat activa i generadora de recursos, però alhora equilibrada en quan al entorn natural que l’envolta. Amb la recuperació dels espais naturals és aconsegueix també disfrutar de tot un seguit de possibilitats que fins ara no ens era possible. Així podem assegurar que tota recuperació activa el principi d’equilibri desitjable en qualsevol ciutat que vol ser i estar en la modernització de la societat.

EL TURISME QUE VÉ

Ens han deixat, Nadal acompanyada dels tres reis mags, el nadal i un papa Noel ja cansat, s'han dirigit potser als confins d'aquest any, que estrenem, agotats, com esperant de nosaltres la sorpresa, quedos, silenciosos a l'expectativa.

Mentre, ens anirem recuperant poc a poc, agafant aire, assaborint l'avenir, en aquelles altres vacances, aquestes si més reals, però sense mags. Unes vacances que anys a any se'ns plantegen una mica més difícils, l'on, quan i amb qui.... Y... de postres que siguin diferents machaconamente ens solen aclaparar l'expectativa.
Existeix el que podem anomenar el turisme tranquil. Aquell turisme ubicat als llocs més recòndits, amb sabor a casa de pagès, on les nits se solen acompanyar amb una càlida conversa, on els matins s'utilitzen per recórrer espais naturals que per fortuna encara ens acompanyen, on tot té el regust del casolà, i on ens aporten un valor cultural a la nostra estada|estança facilitant el descobriment dels costums dels habituals del lloc.
Evidentment la pràctica d'aquest tipus de turisme, a part de ser diferent en la concepció i valoració contribueix a la recuperació i desenvolupament de les comarques on s'estableix, que solen estar en procés de degradació. L'afluència de visitants suposa, que no s'abandonin nuclis habitats o donar nou apogeu als productes elaborats artesanalment. D'aquesta manera s'obre una via de futur per als seus habitants, millorant l'arquitectura de molts pobles amb la recuperació de velles edificacions per a la seva reconversió en cases rurals. Aquesta alternativa als clàssics hotels i estades|estances d'agència de viatges, sol reportar més compensacions que desil·lusions. A Catalunya és àmplia l'oferta amb categories per a tots els gusts i pressuposts. A les nostres comarques es concentren en el Priorat i el Delta de l'Ebre, complementant l'estada|estança amb itineraris i activitats esportives. En optar per aquesta alternativa afavorim sens dubte el reequilibri econòmic de les àrees més necessitades, per això i perquè per a aquelles persones que sàpiguen valorar les illes de pau, d'assossec, gaudint dels productes més naturals, resulta sens dubte un de les millors maneres de viatjar.

DESCOBRIR L'ENTORN

L’ imatge d’una Tarragona quasi desèrtica, envoltada per industries perilloses, on la possibilitat de trobar un espai natural proper és pràcticament impossible, és amb tota certesa l’ imatge que es té prefixada d’antuvi, de la Tarragona Moderna.

Al bell mig de la ciutat, com illes una mica asustades del seu entorn trobem pocs espais enjardinats, pocs parcs habilitats pel descans del sofriment diari, on a l’ombra de l’arbre puguem si més no somiar… del poc que ens queda, podríem fer una petita llista, per apropar-nos al nostre medi, per gaudir i aprendre a respectar l’entorn més pròxim al nucli urbá i que es troben ocults al coneixement de la majoria dels ciutadans.
EL BOSC DE LA MARQUESÀ, integrat dintre d’un pla especial de protecció als espais naturals , com a continuació de la platja llarga, es converteix en potser l’últim reducte on diferents especies de flora ( lliri de mar ) gaudeixen de refugi davant la possibilitat de la seva desaparició com espècie en perill d’extinció.
LES COVES DEL LORITO, tocant el barri de Sant Pere i Sant Pau, com espai geològic digne d’estudi i on una bona part de la nostra historia recent es troba present.
EL PONT DEL DIABLE, una de les zones més riques i de per sí més amplies, de contingut divers natural. En aquest espai, oblidat fins ara, Rafael Puig i Valls ( 1845-1920 ), vara crear un Jardí Botànic, a més de realitzar diverses activitats en aquest indret encaminades a la protecció de la figura de l’arbre, convertint-se en un precursor de l’educació ambiental dels nostres dies. Recentment per part de diverses instancies de la ciutat i presentat pel Departament de Promoció Econòmica, s’ha parlat d’un projecte de rehabilitació de la zona per a posteriori convertir-la en un parc “ecohistóric”, aquest podria ésser el reconeixement per part de la ciutat a una figura, la del naturalista i estudiós Puig i Valls, introductor i promotor de la Festa de l’Arbre al nostre país. Per tant la visió d’una Tarragona enquistada en la pobresa geològica, faunística o sense recursos naturals i per tant sense necessitat de dirigir esforços per la seva millora, deu ésser canviada per la de la recuperació de dignificació i aprofitament dels espais existents com a espais d’aprenentatge, per part dels nostres fills i com espais d’esbarjo per a la majoria, ja que es fa difícil respectar l’entorn o el medi On vivim si no el coneixem. D’aquesta manera totes aquelles actuacions que vagin dirigides a la dignificació de l’entorn natural més proper on hi vivim son en definitiva puntualitzacions de que anem cap a la direcció correcta.

DE BON MATÍ

Recentment el Ministeri de Cultura ha atorgat les medalles al mèrit artístic

Els cafès i les tertúlies del matí, amb comentaris dels titulars de les publicacions periòdiques incloses, estan a l'ordre del dia. Somnolents, solem donar-los entrada través del nostre televisor mitjançant la lleugera pressió del dit índex sobre el comandament a distància. Apareixen tot tipus de persones, personatges i personajillos, ( avui en dia anomenats freaks ), opinant sobretot l'opinable, repetint fins a la sacietat termes infinitament gastats, que la majoria de les vegades es tornen inintel·ligibles. De sobte, algú que crida per sobre de les altres, una figura encara borrosa a la meva retina, exclama: Artista, art, premi del Ministeri de Cultura. A poc a poc, aquesta figura es defineix i assoliment|èxit identificar-la com l'actual representant del Ministeri de Cultura espanyol, aguditzo l'oïda, i allà, darrere d'aquesta pantalla eren elogiant en termes artístics un MATADOR de toros, a un torero, allà era, al meu televisor de color. Com es pot lliurar una medalla al mèrit artístic a una persona que brandint una espasa, sacrifica animals, sense cap tipus de mirament? Que diu la Reial Acadèmia de l'Art? Seria legítim per aquestes mateixes raons, lliurar medalles a totes aquelles persones que del seu ofici fes tot un procés particular del mateix?. Qui esgrimeix que aquest acte (el del sacrifici a la plaça) no és més que un signe de protecció cap a un animal que d'una altra manera estaria extingit, podria explicar-me Quina utilitat tenen les girafes i perquè no s'han extingit encara?. El cert, és que darrere del toreig, no hi ha ART amb majúscules, sinó ESPECTACULO, també amb majúscules. L'espectacle, no és d'aquestes "estrelles" tacades de sang en l'arena|cercle, d'aquests destres|dretans sorgits de les tradicions més atàviques, passejant la seva figura pel cercle, recordatori dels circs romans, sinó dels enormes guanys que solen moure, subvencions estatals incloses i solen girar al voltant d'aquest món. La gravetat de l'assumpte podria estar que tot un MINISTERI, assumís i donés conformitat a l'engany, rubricant amb medalles al Mèrit Artístic, un "art" confeccionat per Escorxadors en el passat i prolongat en el temps per aquests personatges vestits de "lagarteranas amb lluentons" amb perdó de les lagarteranas i que es fan cridar Toreros, diluint-se sota les atentes mirades d'àvids espectadors, en un espectacle per a majors, on la mort apareix de la mà ferma de la desraó. Bé és cert que en altres lares i llocs hi ha persecucions, corregudes i barbàries diverses els destinataris de les quals són els animals. però ens hauríem de fixar en altres pobles on la plena convivència amb el món natural, no significa portar a santificar espectacles com el referit davant de les càmeres de televisió.

ELS RESPONSABLES SON D'ALTRES

Disparar 3.000 cartutxos contra un punt en moviment més que en esports podríem englobar-lo en les pràctiques d'habilitat, punteria i derivats diversos


Apostats, entre la vegetació del lloc, esperant un senyal, un indici qualsevol de vida, atents als sorolls més petits, es troben agotnats... de repente..Atención, passen per davant, movent el seu colorit vestit emplomallat, un tropell d'aus, de vegades sorolloses. El canoneig dels trets cap als fràgils cossos múllidos i calents encara, trenca aquesta pau artificiosa, cauran, trencant el tapís blau del cel fins a trencar-se al terra.

A Biscaia s'han arribat a recuperar més de 200.000 cartutxos usats no biodegradables en una campaya de recollida
Quan penso en la cacera, i l'obstinació dels seus defensors de qualificar-la com a esport, una cosa instintiva, com de dintre|endins, em diu que, no que en els inicis d'un nou segle, encaixen actituds, accions tan primitives. Reconvertir el que en principi fos una necessitat, en un hobby, per a a més buscar justificacions com de control, equilibri, sanejo de les espècies. És una actitud|postura egoista. Recullo d'una informació qualsevol d'una banda, que pujant-se al carro del racional, els esportistes de la pólvora, de Biscaia i mitjançant una campanya d'ADECAP, ( any 1997) van recuperar en aquestes dates més de 200.000 cartutxos usats i abandonats en el camp, aquests cartutxos, són de beines de plàstics, ja que gairebé no s'utilitzen cartutxos de cartró biodegradables. Aquest fet entra segurament, més que en una campanya de sensibilització en una altra d'oportunisme, ja que no es pot reclamar l'ús racional de la fauna salvatge per part de qui practica matances continuades, en vedats privats i altres lares, els números|nombres canten, a més, quan és bé sabut que de sempre és la mateixa naturalesa mitjançant la seva acció instintiva, habitual i constant qui exerceix el control més responsable, racional i positiva del Mitjà|Medi . D'altra banda són per exemple aquests mateixos caçadors els que a les nostres comarques. Delta de l'Ebre, provoquen, pel seu mateix anhel de proteccionisme, en la seva pràctica esportiva responsable, la mort de 20.000 aus, degut principalment a la ingestió de perdigons de cacera, que han quedat oblidats al terra després d'una mica de pràctica esportiva. Disparar 3.000 cartutxos contra un punt en moviment més que esport podríem englobar-lo en les pràctiques d'habilitat, punteria i derivats... No ens confonguem.

L'AJUNTAMENT DE TARRAGONA INCOMPLEIX LES SEVES NORMATIVES CIUTADANES

A

mb data 8 de juny de 2.005 En Consejo Plenario van quedar aprovades les Ordenances Municipals per les que a partir d'aquesta data es regulaven entre d'altres la convivència ciutadana

A Tarragona sembla ser que les Ordenances Municipals tan sol estan per a complir-les la gent de a peu, el ciutadà, i no tots. El Sr, Alcalde Felix Ballesteros per exemple últimament ha firmat decrets pel qual s'instava als propietaris a paralitzar tot seguit els aparells d'aire condicionat i el seu posterior desplaçament donant un termini d'un mes per a tal efecte. El Lacónico informi tècnic adjunt al decret literalment especificava "que els aparells d'aire condicionat no poden observar-se des de la via pública. " Tot semblaria ser correcte, tret que diversos edificis de la ciutat dels que podríem cridar "oficials "sembla que tinguin "bula "sobre això. Entre aquests edificis destaquem: La direcció provincial de tràfic|trànsit, La Facultad de Letras i diversos Instituts de la ciutat. El més escandalós d'aquest cas és que el propi edifici de l'Ajuntament situat en la Plaça de la Font, acull en l'actualitat fins un número|nombre aproximadament. De 20 aparells d'aire condicionat que incompleixen la normativa des del dia que es va firmar i d'això fa ja 4 anys. No s'entén de cap manera amb quin criteri no regeixen a l'hora de decidir que Aire condicionat s'ha de mantenir al seu lloc i cual no, quin tipus de contaminació visual es perverteix o incompleix quan que les mateixes ordenances municipals no ho puntualitzen, sent del tot molt generalistes Podríamos dir que de les esmentades actuacions, sense criteri es desprèn un cert " tufillo " involucionista o fatxenda que crèiem ja desterrat, oblidat per complet i sobretot ens preguntem com el Sr. Ballesteros pot firmar Decrets del tot discriminatoris oblidant-se d'una cosa tan essencial en democràcia com és el donar exemple davant dels ciutadans i ser els primers en complir les normatives acordades, ja que són al lloc on estan amb el suport i el vot de tots els seus conciutadans, no per gràcia divina. El que no és un acudit és tot l'anteriorment esmentat...

EL POLITIC AUTOCOMPLAENT

La classe política del nostre país és un clar exemple de despropòsits desnaturalitzats que arriben a convertir-se en fets consumats, dirigits a la projecció de la seva imatge i la pròpia complaença

Complaença: Sentiment pel qual una persona es complau per alguna cosa.


Cada vegada més, a costa de ser repetitius, actes que no deixen de ser com a mínim sorpresius, es tornen naturals en la tasca de la rutina diària i arriben a no immutar-se. La classe política del nostre país és un clar exemple de despropòsits desnaturalitzats que arriben a convertir-se en fets consumats, dirigits a la projecció de la seva imatge i la pròpia complaença. Sol tenim que repassar mentalment, a l'instant se'ns apareixen clars exemples d'això en l'àmbit nacional.

Des d'una empresa municipal com és l'empresa de transport municipal, s'imprimeixen mensualment 12.000 exemplars d'una revista pròpia
També en la política menor o d'encuny local existeixen aquests perfils. Persones que utilitzen tots els mitjans|medis que tenen al seu abast per a l'"autobombo "sense deixar de mirar-se el melic. Podríem fer una tesi sobre l'assumpte, buscar les motivacions o els objectius que tenen aquests "subjectes" però posarem millor un exemple:

A la ciutat de Tarragona, hi ha diverses publicacions diàries de caràcter generalista,
A la ciutat de Tarragona, hi ha diverses publicacions diàries de caràcter generalista, on en mesura major o menor tots els partits polítics troben els seus buits per donar a conèixer les seves notes de premsa i informacions. S'imprimeixen també dos diaris gratuïts, que segueixen les mateixes pautes no escrites que les edicions dels diaris referits. També des del propi Ajuntament de Tarragona mensualment arriba a les llars dels ciutadans la Revista Tarragona Municipal, on el partit de torn en el govern de la ciutat, exposa els assoliments|èxits o polítiques, projectes i fins i tot esbossos sobre els seus idearis, amb apartats limitats i concrets, per a representants dels diversos grups municipals restants on expressen les seves penes. Temi a part són les televisions locals i supramunicipals. Tot l'anteriorment citat semblaria entrar en el corrent normalitzat d'una ciutat. Al seu entramat. En el seu sistema de canalització de la informació política cap als mitjans|medis i la seva relació amb la "classe" mal cridada política. El dubte o els "gests lletjos " los trobem quan des d'una empresa municipal del mateix ajuntament, com és l'empresa de transport municipal, s'imprimeixen mensualment 12.000 exemplars d'una revista pròpia a tot color amb el cost que això representa, amb un propòsit que se'ns escapa al principi. La primera pregunta que em faig és, quan ja existeixen altres plataformes per informar del mateix, quin interès real té aquest pamflet de cara a la ciutadania?. En el contingut podem trobar: preus de bitllets, nomenaments d'agents d'igualtat (o per simplificar: creació de nous càrrecs polítics), reportatges sobre congressos d'empreses de transport col·lectiu, oscil·lació mensual del nombre de viatgers (dues pàgines per explicar-lo) consum energètic de l'Emt. En tornar a repassar l'esmentada publicació se m'aclareix el dubte, l'objectiu és obvi, en el centre justament apareix una entrevista al Sr. Carles Castillo (president de l'EMT) de 4 pàgines. Pura estadística de 16 pàgines un 25% de la Revista dedicada a l'autobombo, el curiós de tot és que de 4 números|nombres editats en un 50% apareixen referències al Sr. Carles Castillo. Observació: En època de crisi no haurien de deixar de mirar-se el macos que són i destinar aquests diners públics en inversió per millorar el servei i no per a l'autocomplaença? .Seguramente el Sr. Castell té un concepte únic i molt personal del que ha de ser la política al servei dels ciutadans. Per aquest motiu se'ns mostra en una revista, la de l'empresa municipal que dirigeix, només perquè puguem delectar-nos amb tota l'amplitud que és mereixedor dels seus assoliments|èxits, les seves fotos i les seves visions de la ciutat, això sí, pagant tots el seu autocomplaciencia.