Pirates i Sirenes

Entrevista a Ràdio Balears, feta per la Sandra Llabrés, directora del programa Pirates i Sirenes.

Pirates i Sirenes

Entrevista a Altafulla Ràdio

L'any vinent s'acompleixen 25 anys de pertanyer a la City League

CAP ELS CONTENIDORS GLOBALS

Ara visc al casc antic i la quisca ja no es deix resbalar per les parets, com d’antic. Es pot dir que sempre he estat vivint aquí. De vegades lentament, mentre tinc els ulls clucs, imatges familiars m’envolten, del passat puc recordar, aquelles nits d’estiu en que els veïns parlaven de balcó a balcó, de sobte, un enorme soroll ens envoltava i donava pas al camió fosc brut i rònec, el camió de la brossa, els operaris, recollien d’una a una totes aquelles bosses que estaven a terra, sempre alguna es trencava, o simplement d’altres estaven foradades, havien servit d’àpat, a tota una munió de visitants famèlics. Sucoses, regalimaven els carrers i les olors més impúdiques es destacaven per disgust de tothom.

Les coses canvien amb el pas del temps, fins i tot la recollida regular dels residus són més asèptics, des de casa nostra separem vidres, papers i plàstics dels components orgànics habituals, per desprès, dipositar-los als contenidors que per colors distingirem, blaus, grocs, verds... Tots ja formen part d’un paisatge necessari, un paisatge urbà, que mira per racionalitzar els seus recursos.. però aquest paisatge encara deu de canviar un xic més a fi d’arribar a un nivell òptim de reutilització. La recollida de piles i de llaunes, són els últims exponents d’això, els medicaments, els envasos i embalatges o la recollida d’olis fregits poden ésser els següents estris necessaris. Els contenidors d’aquesta manera formaran part important del mobiliari urbà habitual dels nostres carrers i places. Representants necessaris de la mateixa evolució dinàmica de la societat, una societat prepotent, que per fi, sembla que de mica en mica deix de mirar el seu melic per apropar-se al medi natural, que en definitiva es d’on varem sortir tots.

TORNEN ELS ORDENANCES.

La crisi actual està marcada per la degeneració a marxes forçades i destrucciò de l'ocupació existent, no obstant en aquest panorama poc prometedor sorgeixen iniciatives de creació d'ocupació, basades en models ja desapareguts i en la falta de temps de la nostra societat

Telegrums, des de Tarragona inicia a partir d'aquest mes el seu recorregut com empresa de nova creació. Reprenent la figura del recadero per a modernitzar-la i recolocarla novament en el mercat laboral. S'engloba dintre del sector de les empreses dedicades a la venda de temps,

Donant al concepte un nou impuls amb la creació del seu servei: Ordenança - Exprés, dirigit a Empreses i professionals.

Aquestes empreses han anat proliferant al llarg dels últims anys. Parlar de l'estrès i de les presses en la societat moderna s'ha convertit en un tòpic. De fet la falta de temps s'ha convertit en una constant per a moltíssimes persones. El factor diferenciador de Telegrums Tarragona pel que fa a la resta d'empreses dedicades a vendre temps, és la recuperació i la inclusió novament en el mercat Laboral de la Figura de l'Ordenança, pràcticament desapareguts com espècie de la majoria d'empreses.

Moltes són les empreses que en aquests temps prescindeixen de personal, pèro sovint les gestions a realitzar fora de l'enclavament fìsic segueixen sent les mateixes. Necesitant una ajuda puntual.

Telegrums Tarragona s'adapta a aquestes necessitats. Estant amb l'empresa sol quan sigui necessari, amb la rendibilitat i estalvi evident que genera en temps i diners.

Telegrums – Tarragona, no deixa de costat el sector dels particulars fent-se càrrec dels seus encàrrecs perquè el client pugui gestionar el seu temps per a dedicar-ho a coses més profitoses, per exemple el seu oci i la seva família , que en determinades labors poc gratificants com: fer cues interminables, passar la I.T.V. portar la correspondència, fer gestions en organismes oficials i les diverses administracions. Les possibilitats són infinites. No es tracta d'aconseguir el dia de 25 hores però si descarregar les tasques quotidianes en una tercera persona de confiança

LLUMS DE NIT

Les nou de la nit, puntualment a la llunyania a la calçada un reflex al terra em crida l'atenció, es tracta d'una plaga que lentament, en silenci però sense pausa ja es deixa veure en moltes interseccions de la nostra ciutat, són reflexos d'un altre món? Trucades|Crides a uns ulls invisibles perquè sàpiguen localitzar-nos?, No, en mirar millor, m'adono que són petits artefactes que senzillament captant la llum del dia, a la nit la tornen omplint els nostres carrers buits de llums de colors que codifiquen el seu particular Morse al vacio de l'obscuridad.
El cert és que aquests llums criden l'atenció, el cert també és que no compleixen cap servei per a la ciutadania, ja que en aquelles hores solen estar a casa, dormint, menjant o simplement cada qui en el seu.

En una època de crisi que d'un dia a l'altre l'ajuntament gasti una quantitat important d'euros en aparells de senyalització nocturna dels passos de vianants, quan els vianants simplement els trobes en l'horari de 8 a 20 hrs per la nostra ciutat

és d'un calibre tal que caldria felicitar al sesudo tècnic que els ha imposat fent-se'ls pagar de la seva butxaca, mai una inversió municipal no ha tingut menys raó de ser caldrà felicitar al comercial de la casa subministradora perquè estic convençut que seria capaç de vendre sorra a una tribu del desert del Sahara.
Pregunta: Qui ha autoritzat l'esmentada inversió, amb què motivació, com ha estat el seu cost en aquestes dates d'infelicitat per a molts.
Resposta: La resposta amic meu, simplement aquesta en el Vent....

UN SEGLE NO PASSA VOLAN

Digues-li naps, digues-li cols, però sovint em sentit, que quant es vol indicar un període llarg de temps , impossible de sobriure, quelcom indica que d’aquí a CENT ANYS TOTS CALBS i evidentment es així..cent anys, són cent anys i durant u període d’un segle hi poden succeir infinitat de coses.

Si mirem una mica endarrere, aquí mateix sense anar més lluny, veurem que des. de l’any 1.800 fins ara hem sofert revolucions, invasions, guerres i molt possiblement hauran passat dos generacions per sobre la blava superfície terrestre. Hem passat una guerra civil, per una grisa dictadura i ens trobem actualment amb una democràcia.. si més no, preocupada per el reciclatge de tot tipus de residus. Dintre d’aquestos, possiblement els més desconeguts són els plàstics, que s’emmascaren baix la mateixa denominació general, però que pertanyen a famílies diferents, els Pet, Pead, PVC, PEBD, són uns desconeguts. Una vegada separats, uns es poden reciclar i d’altres com el Polipropileno són plàstics no recicla bles ( s’utilitzen per a fabricar taps d’ampolles ). El poliestireno tampoc es recicla i el trobem als envasos que cobreixen les hamburgueses. L’impacte ambiental que es deriva del ùs d’aquestos plàstics es important , ja que tots aquells el.lements plàstics produïts són summament contaminants i la seva conservació com a residu sòlid pot arribar d’un segle a d’altre sense pràcticament cap modificació sustanciable. El que si sofreix una modificació sustanciable ha estat el Barri de Sant Salvador, un dels pocs espais verds de Tarragona, que ha vist com les excavadores de L’ INCASOL, preparen, desforestant, aprop de 450.000 m2 de superfície, la infraestructura necessària per a 901 habitatges més. Una de les preguntes que a priori caldria fer-se es potser si algú ha fet algun tipus d’estudi d’impacte ambiental a la zona ó si realment són necessàries aquestes vivendes en una de les poques zones privilegiades de pobre, rònega i desforestada ja de per sí TARRAGONA. Sabem que es desforestarà per tal de donar qualitat de vida, però si aquesta acció era inevitable, potser caldria portar a terme una reforestació de la mateixa mida en algun espai adient i proper a la zona.

RECUPERAR ESPAIS , FONT D'EQUILIBRI

Aproximadament Catalunya té aprop de dos milions de hc. De superfície forestal, on la presència de l’arbre es fa evident en més de la meitat. Ens trobem doncs a un país amb un entorn natural privilegiat.

La recuperació d’espais per a la seva transformació útil per a un públic en general, a més de contribuir a la defensa ( obligada si més no ) del medi, aporta nous recursos al lloc on es fa aquesta recuperació. Dintre del panorama de les recuperacions d’aquestos espais les actuacions a seguir son il•limitades. En zones rurals deprimides de nostre geografia son habituals l’ implantació de granjes escoles, o la potencialització del turisme rural, essent font d’ingressos, a més de potenciar una zona destinada a l’oblit. Altres actuacions abarquen l’aprofitament per a tot tipus d’activitats d’oci o de risc ( aventura ). També l’ utilització d’aquestos espais recuperats com infraestructura bàsica a l’hora d’impartir educació ambiental es evident. D’aquesta manera quan amb l’esforç que tot projecte derivat cap a una recuperació global de qualsevol entorn degradat, es fa públic no ens deixen de felicitar per l’iniciativa.Tarragona compte amb llocs variats i molt aprop del nucli urbà que de ben segur altres poblacions desitjarien per a elles, podríem parlar del Bosc de la Marquesa, espai inclòs en un futur ( no molt llunyà ), en un projecte per el seu rea condicionament i reutilització. Últimament en altres medis de comunicació la noticia de que la zona anomenada del Pont del Diable serà recuperada per a una futura utilització pública, son dos de les noticies més agradables que ens podríem trobar, ja que significaria que Tarragona de mica en mica es posa al nivell exigible que tots voldríem com a ciutat activa i generadora de recursos, però alhora equilibrada en quan al entorn natural que l’envolta. Amb la recuperació dels espais naturals és aconsegueix també disfrutar de tot un seguit de possibilitats que fins ara no ens era possible. Així podem assegurar que tota recuperació activa el principi d’equilibri desitjable en qualsevol ciutat que vol ser i estar en la modernització de la societat.

EL TURISME QUE VÉ

Ens han deixat, Nadal acompanyada dels tres reis mags, el nadal i un papa Noel ja cansat, s'han dirigit potser als confins d'aquest any, que estrenem, agotats, com esperant de nosaltres la sorpresa, quedos, silenciosos a l'expectativa.

Mentre, ens anirem recuperant poc a poc, agafant aire, assaborint l'avenir, en aquelles altres vacances, aquestes si més reals, però sense mags. Unes vacances que anys a any se'ns plantegen una mica més difícils, l'on, quan i amb qui.... Y... de postres que siguin diferents machaconamente ens solen aclaparar l'expectativa.
Existeix el que podem anomenar el turisme tranquil. Aquell turisme ubicat als llocs més recòndits, amb sabor a casa de pagès, on les nits se solen acompanyar amb una càlida conversa, on els matins s'utilitzen per recórrer espais naturals que per fortuna encara ens acompanyen, on tot té el regust del casolà, i on ens aporten un valor cultural a la nostra estada|estança facilitant el descobriment dels costums dels habituals del lloc.
Evidentment la pràctica d'aquest tipus de turisme, a part de ser diferent en la concepció i valoració contribueix a la recuperació i desenvolupament de les comarques on s'estableix, que solen estar en procés de degradació. L'afluència de visitants suposa, que no s'abandonin nuclis habitats o donar nou apogeu als productes elaborats artesanalment. D'aquesta manera s'obre una via de futur per als seus habitants, millorant l'arquitectura de molts pobles amb la recuperació de velles edificacions per a la seva reconversió en cases rurals. Aquesta alternativa als clàssics hotels i estades|estances d'agència de viatges, sol reportar més compensacions que desil·lusions. A Catalunya és àmplia l'oferta amb categories per a tots els gusts i pressuposts. A les nostres comarques es concentren en el Priorat i el Delta de l'Ebre, complementant l'estada|estança amb itineraris i activitats esportives. En optar per aquesta alternativa afavorim sens dubte el reequilibri econòmic de les àrees més necessitades, per això i perquè per a aquelles persones que sàpiguen valorar les illes de pau, d'assossec, gaudint dels productes més naturals, resulta sens dubte un de les millors maneres de viatjar.

DESCOBRIR L'ENTORN

L’ imatge d’una Tarragona quasi desèrtica, envoltada per industries perilloses, on la possibilitat de trobar un espai natural proper és pràcticament impossible, és amb tota certesa l’ imatge que es té prefixada d’antuvi, de la Tarragona Moderna.

Al bell mig de la ciutat, com illes una mica asustades del seu entorn trobem pocs espais enjardinats, pocs parcs habilitats pel descans del sofriment diari, on a l’ombra de l’arbre puguem si més no somiar… del poc que ens queda, podríem fer una petita llista, per apropar-nos al nostre medi, per gaudir i aprendre a respectar l’entorn més pròxim al nucli urbá i que es troben ocults al coneixement de la majoria dels ciutadans.
EL BOSC DE LA MARQUESÀ, integrat dintre d’un pla especial de protecció als espais naturals , com a continuació de la platja llarga, es converteix en potser l’últim reducte on diferents especies de flora ( lliri de mar ) gaudeixen de refugi davant la possibilitat de la seva desaparició com espècie en perill d’extinció.
LES COVES DEL LORITO, tocant el barri de Sant Pere i Sant Pau, com espai geològic digne d’estudi i on una bona part de la nostra historia recent es troba present.
EL PONT DEL DIABLE, una de les zones més riques i de per sí més amplies, de contingut divers natural. En aquest espai, oblidat fins ara, Rafael Puig i Valls ( 1845-1920 ), vara crear un Jardí Botànic, a més de realitzar diverses activitats en aquest indret encaminades a la protecció de la figura de l’arbre, convertint-se en un precursor de l’educació ambiental dels nostres dies. Recentment per part de diverses instancies de la ciutat i presentat pel Departament de Promoció Econòmica, s’ha parlat d’un projecte de rehabilitació de la zona per a posteriori convertir-la en un parc “ecohistóric”, aquest podria ésser el reconeixement per part de la ciutat a una figura, la del naturalista i estudiós Puig i Valls, introductor i promotor de la Festa de l’Arbre al nostre país. Per tant la visió d’una Tarragona enquistada en la pobresa geològica, faunística o sense recursos naturals i per tant sense necessitat de dirigir esforços per la seva millora, deu ésser canviada per la de la recuperació de dignificació i aprofitament dels espais existents com a espais d’aprenentatge, per part dels nostres fills i com espais d’esbarjo per a la majoria, ja que es fa difícil respectar l’entorn o el medi On vivim si no el coneixem. D’aquesta manera totes aquelles actuacions que vagin dirigides a la dignificació de l’entorn natural més proper on hi vivim son en definitiva puntualitzacions de que anem cap a la direcció correcta.

DE BON MATÍ

Recentment el Ministeri de Cultura ha atorgat les medalles al mèrit artístic

Els cafès i les tertúlies del matí, amb comentaris dels titulars de les publicacions periòdiques incloses, estan a l'ordre del dia. Somnolents, solem donar-los entrada través del nostre televisor mitjançant la lleugera pressió del dit índex sobre el comandament a distància. Apareixen tot tipus de persones, personatges i personajillos, ( avui en dia anomenats freaks ), opinant sobretot l'opinable, repetint fins a la sacietat termes infinitament gastats, que la majoria de les vegades es tornen inintel·ligibles. De sobte, algú que crida per sobre de les altres, una figura encara borrosa a la meva retina, exclama: Artista, art, premi del Ministeri de Cultura. A poc a poc, aquesta figura es defineix i assoliment|èxit identificar-la com l'actual representant del Ministeri de Cultura espanyol, aguditzo l'oïda, i allà, darrere d'aquesta pantalla eren elogiant en termes artístics un MATADOR de toros, a un torero, allà era, al meu televisor de color. Com es pot lliurar una medalla al mèrit artístic a una persona que brandint una espasa, sacrifica animals, sense cap tipus de mirament? Que diu la Reial Acadèmia de l'Art? Seria legítim per aquestes mateixes raons, lliurar medalles a totes aquelles persones que del seu ofici fes tot un procés particular del mateix?. Qui esgrimeix que aquest acte (el del sacrifici a la plaça) no és més que un signe de protecció cap a un animal que d'una altra manera estaria extingit, podria explicar-me Quina utilitat tenen les girafes i perquè no s'han extingit encara?. El cert, és que darrere del toreig, no hi ha ART amb majúscules, sinó ESPECTACULO, també amb majúscules. L'espectacle, no és d'aquestes "estrelles" tacades de sang en l'arena|cercle, d'aquests destres|dretans sorgits de les tradicions més atàviques, passejant la seva figura pel cercle, recordatori dels circs romans, sinó dels enormes guanys que solen moure, subvencions estatals incloses i solen girar al voltant d'aquest món. La gravetat de l'assumpte podria estar que tot un MINISTERI, assumís i donés conformitat a l'engany, rubricant amb medalles al Mèrit Artístic, un "art" confeccionat per Escorxadors en el passat i prolongat en el temps per aquests personatges vestits de "lagarteranas amb lluentons" amb perdó de les lagarteranas i que es fan cridar Toreros, diluint-se sota les atentes mirades d'àvids espectadors, en un espectacle per a majors, on la mort apareix de la mà ferma de la desraó. Bé és cert que en altres lares i llocs hi ha persecucions, corregudes i barbàries diverses els destinataris de les quals són els animals. però ens hauríem de fixar en altres pobles on la plena convivència amb el món natural, no significa portar a santificar espectacles com el referit davant de les càmeres de televisió.

ELS RESPONSABLES SON D'ALTRES

Disparar 3.000 cartutxos contra un punt en moviment més que en esports podríem englobar-lo en les pràctiques d'habilitat, punteria i derivats diversos


Apostats, entre la vegetació del lloc, esperant un senyal, un indici qualsevol de vida, atents als sorolls més petits, es troben agotnats... de repente..Atención, passen per davant, movent el seu colorit vestit emplomallat, un tropell d'aus, de vegades sorolloses. El canoneig dels trets cap als fràgils cossos múllidos i calents encara, trenca aquesta pau artificiosa, cauran, trencant el tapís blau del cel fins a trencar-se al terra.

A Biscaia s'han arribat a recuperar més de 200.000 cartutxos usats no biodegradables en una campaya de recollida
Quan penso en la cacera, i l'obstinació dels seus defensors de qualificar-la com a esport, una cosa instintiva, com de dintre|endins, em diu que, no que en els inicis d'un nou segle, encaixen actituds, accions tan primitives. Reconvertir el que en principi fos una necessitat, en un hobby, per a a més buscar justificacions com de control, equilibri, sanejo de les espècies. És una actitud|postura egoista. Recullo d'una informació qualsevol d'una banda, que pujant-se al carro del racional, els esportistes de la pólvora, de Biscaia i mitjançant una campanya d'ADECAP, ( any 1997) van recuperar en aquestes dates més de 200.000 cartutxos usats i abandonats en el camp, aquests cartutxos, són de beines de plàstics, ja que gairebé no s'utilitzen cartutxos de cartró biodegradables. Aquest fet entra segurament, més que en una campanya de sensibilització en una altra d'oportunisme, ja que no es pot reclamar l'ús racional de la fauna salvatge per part de qui practica matances continuades, en vedats privats i altres lares, els números|nombres canten, a més, quan és bé sabut que de sempre és la mateixa naturalesa mitjançant la seva acció instintiva, habitual i constant qui exerceix el control més responsable, racional i positiva del Mitjà|Medi . D'altra banda són per exemple aquests mateixos caçadors els que a les nostres comarques. Delta de l'Ebre, provoquen, pel seu mateix anhel de proteccionisme, en la seva pràctica esportiva responsable, la mort de 20.000 aus, degut principalment a la ingestió de perdigons de cacera, que han quedat oblidats al terra després d'una mica de pràctica esportiva. Disparar 3.000 cartutxos contra un punt en moviment més que esport podríem englobar-lo en les pràctiques d'habilitat, punteria i derivats... No ens confonguem.

L'AJUNTAMENT DE TARRAGONA INCOMPLEIX LES SEVES NORMATIVES CIUTADANES

A

mb data 8 de juny de 2.005 En Consejo Plenario van quedar aprovades les Ordenances Municipals per les que a partir d'aquesta data es regulaven entre d'altres la convivència ciutadana

A Tarragona sembla ser que les Ordenances Municipals tan sol estan per a complir-les la gent de a peu, el ciutadà, i no tots. El Sr, Alcalde Felix Ballesteros per exemple últimament ha firmat decrets pel qual s'instava als propietaris a paralitzar tot seguit els aparells d'aire condicionat i el seu posterior desplaçament donant un termini d'un mes per a tal efecte. El Lacónico informi tècnic adjunt al decret literalment especificava "que els aparells d'aire condicionat no poden observar-se des de la via pública. " Tot semblaria ser correcte, tret que diversos edificis de la ciutat dels que podríem cridar "oficials "sembla que tinguin "bula "sobre això. Entre aquests edificis destaquem: La direcció provincial de tràfic|trànsit, La Facultad de Letras i diversos Instituts de la ciutat. El més escandalós d'aquest cas és que el propi edifici de l'Ajuntament situat en la Plaça de la Font, acull en l'actualitat fins un número|nombre aproximadament. De 20 aparells d'aire condicionat que incompleixen la normativa des del dia que es va firmar i d'això fa ja 4 anys. No s'entén de cap manera amb quin criteri no regeixen a l'hora de decidir que Aire condicionat s'ha de mantenir al seu lloc i cual no, quin tipus de contaminació visual es perverteix o incompleix quan que les mateixes ordenances municipals no ho puntualitzen, sent del tot molt generalistes Podríamos dir que de les esmentades actuacions, sense criteri es desprèn un cert " tufillo " involucionista o fatxenda que crèiem ja desterrat, oblidat per complet i sobretot ens preguntem com el Sr. Ballesteros pot firmar Decrets del tot discriminatoris oblidant-se d'una cosa tan essencial en democràcia com és el donar exemple davant dels ciutadans i ser els primers en complir les normatives acordades, ja que són al lloc on estan amb el suport i el vot de tots els seus conciutadans, no per gràcia divina. El que no és un acudit és tot l'anteriorment esmentat...

EL POLITIC AUTOCOMPLAENT

La classe política del nostre país és un clar exemple de despropòsits desnaturalitzats que arriben a convertir-se en fets consumats, dirigits a la projecció de la seva imatge i la pròpia complaença

Complaença: Sentiment pel qual una persona es complau per alguna cosa.


Cada vegada més, a costa de ser repetitius, actes que no deixen de ser com a mínim sorpresius, es tornen naturals en la tasca de la rutina diària i arriben a no immutar-se. La classe política del nostre país és un clar exemple de despropòsits desnaturalitzats que arriben a convertir-se en fets consumats, dirigits a la projecció de la seva imatge i la pròpia complaença. Sol tenim que repassar mentalment, a l'instant se'ns apareixen clars exemples d'això en l'àmbit nacional.

Des d'una empresa municipal com és l'empresa de transport municipal, s'imprimeixen mensualment 12.000 exemplars d'una revista pròpia
També en la política menor o d'encuny local existeixen aquests perfils. Persones que utilitzen tots els mitjans|medis que tenen al seu abast per a l'"autobombo "sense deixar de mirar-se el melic. Podríem fer una tesi sobre l'assumpte, buscar les motivacions o els objectius que tenen aquests "subjectes" però posarem millor un exemple:

A la ciutat de Tarragona, hi ha diverses publicacions diàries de caràcter generalista,
A la ciutat de Tarragona, hi ha diverses publicacions diàries de caràcter generalista, on en mesura major o menor tots els partits polítics troben els seus buits per donar a conèixer les seves notes de premsa i informacions. S'imprimeixen també dos diaris gratuïts, que segueixen les mateixes pautes no escrites que les edicions dels diaris referits. També des del propi Ajuntament de Tarragona mensualment arriba a les llars dels ciutadans la Revista Tarragona Municipal, on el partit de torn en el govern de la ciutat, exposa els assoliments|èxits o polítiques, projectes i fins i tot esbossos sobre els seus idearis, amb apartats limitats i concrets, per a representants dels diversos grups municipals restants on expressen les seves penes. Temi a part són les televisions locals i supramunicipals. Tot l'anteriorment citat semblaria entrar en el corrent normalitzat d'una ciutat. Al seu entramat. En el seu sistema de canalització de la informació política cap als mitjans|medis i la seva relació amb la "classe" mal cridada política. El dubte o els "gests lletjos " los trobem quan des d'una empresa municipal del mateix ajuntament, com és l'empresa de transport municipal, s'imprimeixen mensualment 12.000 exemplars d'una revista pròpia a tot color amb el cost que això representa, amb un propòsit que se'ns escapa al principi. La primera pregunta que em faig és, quan ja existeixen altres plataformes per informar del mateix, quin interès real té aquest pamflet de cara a la ciutadania?. En el contingut podem trobar: preus de bitllets, nomenaments d'agents d'igualtat (o per simplificar: creació de nous càrrecs polítics), reportatges sobre congressos d'empreses de transport col·lectiu, oscil·lació mensual del nombre de viatgers (dues pàgines per explicar-lo) consum energètic de l'Emt. En tornar a repassar l'esmentada publicació se m'aclareix el dubte, l'objectiu és obvi, en el centre justament apareix una entrevista al Sr. Carles Castillo (president de l'EMT) de 4 pàgines. Pura estadística de 16 pàgines un 25% de la Revista dedicada a l'autobombo, el curiós de tot és que de 4 números|nombres editats en un 50% apareixen referències al Sr. Carles Castillo. Observació: En època de crisi no haurien de deixar de mirar-se el macos que són i destinar aquests diners públics en inversió per millorar el servei i no per a l'autocomplaença? .Seguramente el Sr. Castell té un concepte únic i molt personal del que ha de ser la política al servei dels ciutadans. Per aquest motiu se'ns mostra en una revista, la de l'empresa municipal que dirigeix, només perquè puguem delectar-nos amb tota l'amplitud que és mereixedor dels seus assoliments|èxits, les seves fotos i les seves visions de la ciutat, això sí, pagant tots el seu autocomplaciencia.

ENTREVISTA A PAE

Record la primera vegada que vaig poder veure i escoltar Pae. No em va deixar indiferent, No és tan sols música i lletres que es van desgranant perquè un públic receptiu les faci seves. Es tracta d'alguna cosa més. D'un revulsiu de consciències embolicat de " regals " que durant les actuacions ofereix als seus espectadors que ja mai més no estaran insensibles.
Em decideixo a entrevistar-lo. La reunió discorre com és Pae ò Marcos com en realitat es crida, tranquil·lament, pausadament. Escollim un lloc qualsevol de Tarragona i la primera pregunta és òbvia, el seu nombre.........
__ D'ajuntar la "PÀG." amb la " A " i la " A " amb la " I "; procedeix dels temps de l'institut, les criatures poden ser uns cabrons i els adolescents encara més... per al qual tingui una curiositat tan gran per saber què significa que això li impedeixi agafar el son per les nits que es venja a un concert meu i m'ho pregunti en acabar.
Evidentment jo no m'atreviria a posar cap etiqueta en el seu estil, un estil propi i que se m'antulla una evolució del cantautor, aquest senyor amb guitarra que amb pocs acords i lletres amb rerefons social en el seu moment van remoure els embasaments|fonaments de la nostra societat, Pae va una mica més enllà.
___ calia inventar-se una etiqueta i llavors va sorgir això de "Cantautor Flamenco Heavy Punk Rock cutre... PERÒ AMB GUST", serà cosa de les influències, que van de Baró Vermell a Iron Maiden, passant per La Polla, Mamà Lladella o Albert Pla i concloent a Queen, Los Chichos o Gambeta. Això sí, que ningú no es pensi que la destresa musical d'aquests "monstres" es veu reflectida en la meva música, jo simplement sóc un pare de família que intenta fer cançons resultonas amb els cinc o sis acords de guitarra que coneix...
Transparent, em comenta, els seus procediments musicals, com escull els temes:
___ El cert és que la setmana abans de cada concert em llesco els cervells elaborant el set-list per a després acabar prenent-me dos o tres birras abans de l'esdeveniment i acabar fent el que em passa per la mollera en aquell moment. Segueix una pauta, sens dubte i els elegeixo en funció de molts factors, potser el més important sigui "...hoy ve a veure'm Manolito i a Manolito li agrada tal cançó i he de tocar-la" però el cert és que al final acabo elegint els temes que a mi mateix m'agradaria veure en directe.
Les seves sensacions a l'escenari:
____ Està clar que hi ha dies millors i dies pitjors, dies en què la penya respon i altres en els quals qui té davant no sap pa on mirar i tu tens que llançar-li un parell d'ous pa tirar la cosa endavant... però en general la gent sol respondre bastant bé, corejant, aplaudint i tal... és molt gran el pintar un somriure al rostre de la gent, sentir els aplaudiments i que aquest o l'altre se t'apropi en acabar per demanar-te un Cd o per comentar-te que li ha agradat l'assumpte...
Acostuma a incloure versions d'altres grups i cantants tocant-los amb el seu estil tan propi i definit, m'assalta el dubte...: que poden pensar els versionado sobre això?
___ Jo crec que en general se'l prendrien bé, no he tingut l'oportunitat encara d'ensenyar-lo les meves versions a algun d'ells. Per al rotlle del disc, que pròximament estarà pujat en www.paeysuguitarra.com he tret la majoria de versions, seran 16 temes propis i dos "papurris" (popurrís provocats per les contínues interrupcions de les meves filles), he deixat fora les versions per no posar-me en camises d'onze vares i també, que coño, perquè la gent acabi corejant les meves cançons. Les revisions de grups aliens (per no tornar a dir "versions") li donen molta vidilla a les meves actuacions, i intent anar variant-les, introduir noves d'una actuació a l'altra.
`Com a persona inquieta que és, encara que no s'ho fa veure físicament, no solament és capaç de posar-se davant d'un grup ampli de persones i de pujar-se a un escenari, també pot agafar un micròfon , de fet ho fa, per confeccionar un programa de ràdio que porta ja uns anyets en antena ....
____ El meu programa es flama el MEU ROTLLE ÉS EL ROCK, està dedicat al rock estatal (amb tota l'amplitud que el concepte "rock" conté), s'emet els dimarts de 20 a 21:30 h. en Radio Sant Pere i Sant Pau (101.0 f.m., Tarragona) i des de fa bé poquito es pot escoltar online en www.radiospsp.com En ell punxa|broqueta clàssics, novetats i entrevisto a grups de Tarragona i també a bandes de la resta de l'estat, es digui (per posar alguns exemples de la gent que ha passat pel programa) Rosendo, Baró Vermell, Barricada, Los Suaves, Marea... vaig començar a fer-ho fa set anys.
¬¬______ Lo cert és que quan vaig entrar en la ràdio, l'any 2000, va ser per cantar les meves cançons, feia una petita secció els diumenges a la tarda en la que cantava un tema propi i una versió. Allò de punxar discs i parlar de música va sorgir, després, per casualitat...
De tot aquest temps al món de la música i la ràdio em participa una conclusió:
____ Que hi ha gent maca i una altra no tan maca, que en aquest país qualsevol toca, a canvi d'un entrepà i dues cerveses i que la figura del músic no està tan valorada com deuria estar-ho... això entre moltes altres coses.
De nou ha gravat el seu primer Cd... en viu i en un dels locals de més prestigi de Catalunya
___ Havia gravat anteriorment 12 temes en diversos estudis casolans de diversos col·legues, en el myspace www.myspace.com/paeysuguitarra es pot escoltar una mostra, hi ha fins i tot un tema amb Manolo Kabezabolo... però els temes d'estudi em sonaven molt freds, faltava un servidor presentant-los, parant-los a meitat per saludar a aquest o aquell, les parides, les disfresses i els chascarrillos que deixo anar en directe, ja m'entens... el dia del concert estava una mica nerviós, vaig prendre una cervesa, un entrepà i un cigaló d'anís abans de sortir i vaig sortir a escena una mica fred, però en dos o tres cançons la cosa es va anar escalfant i crec que va quedar bastant bé. A més m'encanta que quedin reflectides, amb micros d'ambient, les veus de la meva gent.
___A la Vaqueria ha tocat gent més important i a partir del concert del passat 16 de juliol he tingut més repercussió, apareixes en més medis, més llocs, passes de tocar a la teva casa a sentir-te músic (sabent cinc o sis acords, record, jeje). és una sala amb un sonidazo, la gent que la porta et dispensa un tracte exquisit i, el que li he dit a molta gent, que dóna gust tocar allà.
Les seves cançons.....
_____"Puc ser el que et vulgui fer creure encara que tot sigui mentida", les meves cançonetes, sobretot les últimes que vaig fent, són un reflex del que visc, no són cançons simplement, són PaE i Su Guitarra i Marcs Rodríguez alhora: el que un dia d'aquests veuràs a sobre d'un escenari serà un personatge que es disfressa, es queda mitjà|medi en pilotes i et regala coses "chungas". En baixar d'ell comprovaràs que persona i personatge són exactament el mateix. Les meves cançons són un alleujament, treure pau fos el que porto dins; en escoltar-les que cada menda tregui les seves pròpies conclusions.
Arribat aquest punt ve el moment del comiat, que de forma afable... es converteix en un fins després, ja que tinc la sensació, gairebé amb certesa de què volverè a veure'l aviat, també als escenaris, ja que encara que el seu Madalena Tour, ha acabat. És tan sol l'inici.....
____ Doncs que moltes gràcies pel teu temps elaborant aquesta entrevista i una abraçada gran a tota la gent que l'hagi llegit (detesto manar salutacions, sóc massa afectuós com per dir "una salutació"). I que espero que a la gent li piqui la curiositat, busquin els meus videos per youtube, descarreguin el disc quan estigui en la web, li llancin un ull al myspace i, sobretot, em vengen a veure en directe. Llarga Vida al Barón Rojo.

JO HO HE FET

Hi havia una vegada una fàbrica que es
va convertir en ciutat, no en parc

El primer que he fet es fer-me il•lusions. Llegint l’article sobre la Tabacalera que Begoña Floria Eseberri ( Portaveu del Grup Municipal del Partit dels Socialistes) va incloure al número 282 ( febrer 2010) de Tarragona Municipal , he de confessar que em va il•lusionar.
Començava així:” els proposo aprofitar un dels assolellats diumenges de febrer (d’aquests que ens regala l’hivern a Tarragona) per anar a fer una tranquil•la passejada pels voltants de la fàbrica de l’antiga Tabacalera, especialment per la part de darrere, a l’avinguda de Vidal i Barraquer.”
Aixì ara fa poc , concretament dos dies, he passat per La Tabacalera i tal com deia en el seu article, vaig fixar la mirada, vaig posar en marxa l’ imaginació tot disposat a trobant-me amb : ”un gran parc, i un gran mur verd, fresc, on l’aigua ens acompanya els sentits,”.
Lamentablement va guanyar la realitat. La realitat es que el que ella anomena gran parc es tracta simplement d’un parterre, una platabanda, llarg, això si, però no deixarà de ser un parterre on com a molt podran estirar les cames els estudiants i passejar els gossos els veïns de la zona.
Entenc que degut al seu paper com a portaveu del seu grup Municipal, tingui que fer ressò i propaganda a la població de Tarragona dels fets puntuals de govern del seu partit. D’aquí a jugar, floridament amb el llenguatge i desvirtuar la realitat té que haver un punt. Un punt i final diria jo per aquestos polítics que necessiten de les floritures , dels cops a l’espatlla i dels el.logis. En fi del políticament correcte que ens ha portat a no sapiguer mai que es volen dir: La crisi recordem per ells era quelcom així com “un moment transitori de l’economia”, els paletes per a ells deuen ser “ tècnics en totxanes” i ara sembla ser que un parc pot ser qualsevol parterre que es col•loca davant d’uns edificis recuperats amb una mica de gespa, uns bancs i quatre arbres de ciutat, malaltissos i prims. Cal felicitar al dibuixant de l’ imatge que adjuntem, pel to i la felicitat que desprèn el seu dibuix propagandístic. Però diria als politics , que s’apressen a jugar amb les paraules, que les paraules tenen significats , i el significat de parc es el que segueix: “espai de terreny obert, delimitat i poblat de boscs, Prats i estanys destinat principalment a l’esbarjo humà”.
No he vist en cap moment ni forçant al 150 % la meva imaginació tal com em demanava la portaveu, on hi eren els boscs, on estaria el Prat i l’Estany amb l’aigua . Tampoc crec que el lloc en concret es tracti d’un lloc destinat a l’esbarjo, sinó mes aviat quelcom destinat al pas dels que tindran coses que fer, al pas de vianants . Decebut altra cop per d’utilització del llenguatge i la distorsió alegre dels significats, vaig anar-me’n pensant en els que més gaudirien de aquell parterre diguem-ne una mica gran, que ara mateix a dia d’avui està en fase de moviment de terres. Els nostres amics els gossos. En venen al cap les següents paraules : “D’aquí a un any, a principis del 2011, els proposaré de nou la mateixa passejada. Perquè tot allò que ara imaginin serà una realitat. “ escrites per la Portaveu. Li proposo el mateix, per tal de veure quina de les dos imaginacions la seva o la meva s’aproxima més a la realitat del significat de les paraules. La realitat veritable.

DE CARTELLS VA LA COSA

De carteles va la cosa

Nota: A dìa de hoy , el cartel indicativo al cual se hace referencia el artículo , el ayuntamiento lo ha retirado. Dejando en el aire varios interrogantes: siendo uno ¿Porqué se puso en su momento? , otro ¿porqué se retira ahora?
Desde hace algún tiempo las calles de nuestras ciudades tienen nuevos elementos decorativos, se trata de los flamantes carteles informativos del maravilloso plan E

Desde hace algún tiempo las calles de nuestras ciudades tienen nuevos elementos decorativos, se trata de los flamantes carteles informativos del maravilloso plan E, que debería sacar del paro a los que están y contribuir a que no vayan a los demás que no están. Estos plafones (enormes, para la información que contienen) ya de por sí suponen un costo extra, un gasto extra en los presupuestos de las corporaciones locales, hemos leído información diversa sobre este tema, sirvan las siguientes muestras:
” Paneles galvanizados electro soldados y rotulados; abrazaderas de varilla roscada con tuercas; tornillos con tuerca y arandela cincada; correas con soportes desmontables; embalaje, transporte... La retahíla de costes derivada del Plan E es tan amplia, que sólo la factura del cartel publicitario de las obras oscila en una horquilla de entre 1.500 euros y 1.900 euros, según los presupuestos reales que ha consultado En concreto, se han aprobado 30.907 proyectos, lo que supone que, en total, el coste de los carteles en todo el país bajo el paraguas de este plan ascenderá a un mínimo de 46, 3 millones de euros en plena crisis; y a un máximo de 58, 7 millones. Y dentro de un paquete de ayudas a los ayuntamientos que nació con el objetivo de crear empleo.”
Que la opinión de los diversos medios, no se quedara tanto en los árboles y más a menudo pudieran profundizar de veras
Confidencial.com 5.12.09
Carteles Plan E provocan batalla de precios en sector de vallas publicitarias.
"El elevado número de peticiones de carteles para anunciar obras del plan de apoyo a los municipios (Plan E) del Gobierno ha desencadenado una "batalla de precios" entre los fabricantes de vallas publicitarias, que advierten del "deterioro" que esta campaña provocará en el sector "a largo plazo".
Los cerca de 30.700 proyectos que municipios de toda España pondrán en marcha con los fondos del plan estatal y que deben anunciarse en vallas metálicas han desbordado la capacidad del sector, lo que ha permitido que parte de la demanda haya sido atendida por otras empresas, como constructoras, papelerías e incluso "cerrajerías de pueblo".
, el coste de los carteles en todo el país bajo el paraguas de este plan ascenderá a un mínimo de 46, 3 millones de euros en plena crisis; y a un máximo de 58, 7 millones.Confidencial.com 5.12.09
Así lo han explicado a EFE diferentes empresas, como la valenciana Poli-Rotulación, una de las primeras en publicitar una oferta en internet para la rotulación de carteles del Plan E, tras publicarse la orden de ayudas en el Boletín Oficial del Estado (BOE) en enero, y una de las principales suministradoras en toda España, según su administrador, Miquel Real. ADN -30-05-2009
Pero dejando al margen si son grandes o pequeños, si son caros o no, si se ven mucho o poco si la E de por sí es un poco rara y parece otra cosa, como digo dejando al margen todo esto lo que si puede hacer pensar un poco a las neuronas de por si anestesiadas con temas pluri -diversos, o sea de toda índole .que desvían nuestra atención y nos machacan diariamente: ¿Cómo le quedará la cara a la Esteban para las Uvas? Es la gran pregunta: ¿hace falta realmente gastarse ese dinero de manera tan dispersa para proyectos que son pan para hoy y hambre para como mucho de aquí 6 meses?, y digo 6 meses porque es el tiempo que en teoría, se tardará en recuperar “la Reserva Arqueológica de la Calle Ibiza “de Tarragona, que digo yo que eso de llamar reserva a unos restos arqueológicos cubiertos de tierra, será mucho decir, y llamar recuperación a desenterrarlos y desempolvarlos será más decir. Y que el coste del desentierro se eleve a 226.000 E o sea a unos 38 millones de las antiguas pesetas, un poco caro. Puro cálculo matemático sale el desempolvo a 6, 5 millones de pesetas al mes. Con ese dinero al mes hay para pagar toda una brigada de “especialistas” con masajista incluida. Me sigo preguntando, quizás hayan desenterrado los restos con suma atención, con cepillos y rasquetas especialmente elaborados con madera de ébano y hayan lavado las insignes piedras con agua de Vichy, ya que trabajar, trabajar, tan sólo se observa y no todos los días un número de “profesionales” que puede oscilar entre los 2 (mirando) y los 6 (rascando). Como ciudadano de a pie, preferiría que la opinión de los diversos medios, no se quedara tanto en los árboles y más a menudo pudieran profundizar de veras. No es tanto a mi entender lo que cuestan los cárteles informativos, sino a que se destina tan alegremente el dinero que sale de nuestros bolsillos, de los de todos. Estoy convencido que más de uno en este caso hubiera preferido que los 226.000 euros se destinaran a cosas más efectivas, a la asistencia social sin ir más lejos y dejar las piedras, que no dejan de ser piedras, unos cuantos años más en su sitio. Hasta tiempos mejores, seguramente nos esperaran.

ELS NOUS MODELS D'OCUPACIÓ

Mentre el Govern en el seu desconcert i l'oposició amb el seu descrèdit segueixen un estrany joc polític, el cert, el tangible són les llargues cues|coles que es produeixen per poder trobar una feina. Els sacrificis que han de fer milions de persones al nostre país per poder arribar a fi de mes i la desesperança de la nostra joventut, que veu com el final dels seus estudis, al final de l'esforç per aconseguir un títol Universitari, amb l'objectiu de treballar, per independitzar-se, es troben amb el contrari o a tot estirar amb ocupació|ús en precari no arribant a cobrar mil euros mensuals.
Per això, i sobretot a causa d'això, ens hem de felicitar que encara existeixin iniciatives privades que intenten recol·locar-se en un panorama laboral molt cru.

En aquest cas estem parlant de les empreses que el producte que ofereixen és el temps. La falta de temps precisament és el que va a l'alça en un país que se suposa haurà de posar-se les piles. Treballar més hores per menys import i fins i tot més edat. Segons tots els indicis, que deixen entreveure les diferents reunions entre el Govern, Sindicats i Patronal.

Ens ofereixen la possibilitat d'harmonitzar la nostra vida laboral amb les tasques cuotidianas. Estalviant-nos les cues|coles i les esperes interminables
Aquestes empreses, han anat desenvolupant-se, gràcies als buits que deixen d'altres, a l'eliminació precisament de llocs de treball que al principi i en una societat moderna no tenien cabuda. Com per exemple: Els botons o ordenances de les entitats bancàries. No deixa de ser paradoxal que en una societat virtual, encara a data d'avui, hi hagi múltiples facetes que s'han de realitzar presencialment. A costa del nostre temps.

Aquestes empreses, han anat desenvolupant-se, gràcies als buits que deixen d'altres, a l'eliminació precisament de llocs de treball que al principi i en una societat moderna no tenien cabuda
I és aquí on aquestes empreses, fan la seva aparició. Aquestes empreses s'han expandit per tota la geografia nacional en aquests últims anys. Mérida, Barcelona, València, Bilbao, Sevilla, Balears Canàries i Múrcia, fins a arribar a la nostra Província. Tarragona compta des de fa unes setmanes amb Telegrums, empresa que té en comú amb les del seu rang, el posar de nou al carrer la figura del Transportista, o com ara prefereixen cridar-lo: MITJANCER DE GESTIONS. Però en el fons no deixa de ser una actualització dels antics Ordenances. De fet Telegrums té un servei per a empreses denominat servei Ordenanza- Exprés. Realitzen tot tipus de gestions, tràmits i encàrrecs. Portar el cotxe a passar l'ITV, Pre asseure documentacions als diversos Organismes oficials. Demanar cita|citació al metge, recollir la medicació, Ir a Correus. Són uns exemples. Oferint-nos la possibilitat d'harmonitzar la nostra vida laboral amb les tasques cuotidianas. Estalviant-nos les cues|coles i les esperes interminables.

http://webfacil.tinet.org/telegrums

CULTURA EN ESTAT PUR

Sovint és bo recordar. Es compleixen trenta anys de la creació del "Col.lectiu Vuitanta". Podem dir amb certesa que l'estat cultural de Tarragona quan sorgeix el col.lectiu és vacio, amb excepcions honroses. Fins i tot de ben entrat l'any 1985 se'n considerava bé escassa l'activitat cultural a la comarca de Tarragona. Els joves narradors col·laboraven en algunes revistes universitàries o marginals sense difusió àmplia. Un dels llocs habituals on es compartia l'exigu ambient bohemi de la ciutat des del principi va ser l'emblemàtic i desaparegut local " POETES " on sovint es compartia el lloc comú amb altres col·lectius o persones amb la suficient inquietud cultural. El "Col.lectiu Vuitanta" és fruit d'uns contactes fets a la tardor del 1979 a Tarragona entre joves poetes i artistes locals que tenien com a objectiu fonamental fer possible que l'obra pròpia arribés al públic, perquè individualment era del tot impossible. En aquestes reunions s'estableixen les finalitats i el caràcter del Col.lectiu. Destaca en primer lloc el fet de voler ampliar el camp d'actuació del col.lectiu al màxim d'activitats artístiques. Per aquest mateix motiu, s'obren converses amb pintors, fotògrafs, dibuixants. El que fa únic al que pogués ser un moviment cultural més, és sense cap manera de dubte que aquest moviment sorgeix a diferència d'altres de persones que no tenien res que veure amb els cercles oficials de la ciutat, on sovint la base era la universitat. Aquestes reunions eren obertes podent participar tot el món de les tertúlies o projectes presentats. Els encontres|trobades i la resta de les activitats van fer del "Col.lectiu vuitanta" un focus principal de l'activitat artístic - cultural de la ciutat de Tarragona durant un temps on només la cultura " oficial " cap a possessió dels carrers. Així aquesta iniciativa que sorgeix dels racons de la cultura popular, integra les variants de l'art i de la cultura, sense fer menyspreu per cap d'aquells que l'oficialitat de forma continuada desmereixia (còmic, collage, etc...)
Podem diferenciar dues etapes clares un primera que arriba fins al 1982 i una segona, després d'un breu descans col·lectiu (però no individual) del 84 al 1987.
El resultat final de l'efecte "Col.lectiu 80" queda reflectit en els noms d'alguns dels seus membres més reconeguts i les seves biografies:
Pep Escoda : Fotògraf, internacionalment reconegut amb multitud de premis i publicacions en seu haver-hi.
Tomás Camacho: Escriptor i Poeta
Jaume Palau i banùs: Escriptor
Josep Sánchez Cervelló: Historiador, professor de la U.R.V
Ramón Sarlé: Dibuixant de Còmic.
El cert és, que després de trenta anys podem afirmar, que en un temps on la Cultura no estava a l'abast de tots, un grup sorgit d'un moviment civil, van participar i en van fer partícips d'altres en el desenvolupament de la mateixa perquè la ciutat amb el temps tingués un lloc i una història pròpia. Sent sens dubte la Cultura en Majúscules.

CITY LEAGUE "EL BÀSQUET REAL".

El bàsquet va ser creat un 21 de desembre de 1.891 per James Naismith, professor d'educació física de la ciutat de Springfield.
Noranta i cinc anys després, el 1.986 i com una continuació als principis bàsics que van portar al Sr. Naismith a la seva creació, apareix la City League - Tarragona

en el panorama esportiu, obrint el mateix a la societat, es constata doncs la socialització del bàsquet. Deixant a part la pràctica habitual de practicar deporti només en Instituts, col·legis o clubs federats.
En l'actualitat amb més de dues dècades de competició a les seves esquenes s'inicia aquest any, una nova temporada de la "City League- Tarragona ".
És la 23a temporada. Any rere any s'apropen al ¼ de segle. Ara, amb total certesa i amb tota aquesta distància recorreguda podem assegurar que aquella idea ( o bogeria ) que va sorgir a inicis de l'any 86 per part d'uns joves fanàtics del bàsquet, per practicar el seu esport favorit s'ha allotjat avui per complet, en el panorama esportiu de la ciutat de Tarragona. Sent coneguda i referència d'altres competicions i dels seus practicants que posteriorment s'han desenvolupat per tota Catalunya i Espanya a la seva semblança. Amb el suport dels diferents Patronats Municipals i organismes locals.
Pura estadística: Per la competició han passat més de 300 equips apropant-se a les 4.500 fitxes de jugadors.
Els seus impulsors tenen nom propi:
Williams Evans Loving, Francisco Piñol Soldrà i Ulises Vega Barrio protegits sempre per un ampli grup de persones, es van fer eco d'una demanda social. D'una manca, en aquell moment cap institució no dirigia els seus esforços a l'esport popular. L'esport per l'esport. Els inicis, durs, com tot allò que sol valer la pena. Les organismes locals escèptics i a l'expectativa. Avui en dia tot això queda enrere.
Els assoliments|èxits : Demostrar que no sol de l'esport professional viu l'home, que tota persona independentment d'estereotips marcats per la societat, pot i ha de practicar el seu esport favorit i divertir-se amb això, amb independència d'horaris i rígides normes establertes per clubs i federacions esportives.
Més estadístiques : punt àlgid amb 2 nivells de competició afegint una lliga de veterans i una altra femenina ( temporada 95 -96 )
Des del principi de la seva etapa molts dels jugadors d'aquesta competició han estat reclamats pels equips federats provincials en les seves diverses categories: CBT, VILASECA, TORREDEMBARRA, REUS ESPORTIU, ADT, VALLS.. etc.
Dins de l'esmentada socialització, són els impulsors de portar la pràctica del bàsquet als patis dels recintes penitenciaris, jugant una petita competició amb un equip format pels seus residents ( temporada 89 -90 ) .
Podríem relacionar llargament els fets puntuals o globals de l'esmentada organització. Però el que farem és celebrar l'existència de persones inquietes que són capaces de lluitar contra les manques de la societat, per fer encara que sigui sense suports institucionals, els esmentats assoliments|èxits, 25 anys són suficients com per donar-nos compta de l'esforç dut a terme, pels seus impulsors inicials i de tots els que al llarg d'aquesta existència han deixat energia i esforços per mantenir aquesta idea inicial.
I com diu Antonio Escriu (1.965 ) jugador de la City des de la seva primera Lliga : "Jugar en la City és un estil de vida, una manera d'entendre-la, joc per divertir-me i per això he jugat sempre en la City" .

Presentació

Recull d'articles i comentaris publicats o no. Que tenen per objecte una visió particular de fets quotidians. I de la ciutat de Tarragona.